AVENC DEL COLMENAR

GRUP DE MUNTANYA BENEIXAMA - SECCIÓ D'ESPÉLEO

(ÍNDEX) (TORNAR)

SITUACIÓ

L’Avenc del Colmenar està situat en el terme municipal de Fontanars dels Alforins, al sudest de la província de València. S’ubica al cor de la Serra Grossa, al nordest de la població, en la zona denominada com Racó del Colmenar, al sudest de l’alt del mateix nom.

LOCALITZACIÓ

Coordenades UTM:

X.:  696.689

Y : 4.300.723

Z :  771 m.

CARTOGRAFIA

Institut Cartogràfic Valencià, escala 1:10.000.

Fulla 820 (2-1) - CABEÇ DE TIRIRAN

ACCÉS

Des de Fontanars dels Alforins ens dirigirem direcció Ontinyent per la CV-660, prop del quilòmetre 16 ens desviem per una pista en direcció Nord. La pista està a 7,3 quilòmetres de la gasolinera de Fontanars dels Alforins. Una vegada en la pista hem de passar una vaguada i girar a l’esquerre (NW)  on hi ha un xicotet pla on podrem aparcar els vehicles. Des d’ací, recomanem continuar amb un cotxe amb tracció a les quatre rodes perquè queden uns 3 quilòmetres de pista amb grans pendents i en molt mal estat. A partir d’aquest punt es pren el camí que ascendeix en paral·lel al Barranc de la Pedrera el qual quedarà durant tota la pujada a la nostra dreta.

Una volta arribem al pla denominat “Planet de la Cresola” la pista millora i continua baix les vessants de l’Alt de la Creu i de l’Alt del Colmenar, que queda a la nostra esquerre. El trajecte acaba al final d’una recta que hi ha abans de que la pista gire cap a l’esquerre vorejant totalment l’Alt del Colmenar. A partir d’ací hem de caminar en direcció NW uns 250 metres aproximadament  fins l’avenc, situat en el vessant sud, a uns 100 metres baix el cim.

HISTÒRIA

En l’any 1.997 un antic membre del Club Muntanyer d’Ontinyent va informar dos membres del Centre Excursionista Penya Roja de Banyeres de Mariola (C.E.P.R) de l’existència d’un avenc a l’Alt del Colmenar (terme municipal de Fontanars dels Alforins). Posteriorment els va acompanyar al lloc i els va indicar el material que havien d’utilitzar en el primer descens.

En aquesta primera exploració es va veure que el primer i segun pou ja estaven instal·lats. Una volta es va baixar el segon pou, es va descendir en direcció Nord pel fons de l’escletxa fins un xicotet salt de 9 metres que estava equipat amb un “spit”. Després d’aquest salt es va continuar en direcció Nord i es va trobar una gatera que ens va conduir a un estret pou que encara no havia sigut explorat.

Posteriorment, quatre membres del C.E.P.R. de Banyeres de Mariola van equipar i explorar aquest tercer pou, descendint 43 metres més, profunditat que queda reflexada a la topografia que van realitzar.

Dos anys després, dos antics membres del C.E.P.R de Banyeres de Mariola, ja pertanyents al Grup de Muntanya de Beneixama, una volta havien informat a la resta del grup, decideixen sol·licitar la zona de treball i continuar les exploracions donat el potencial de la cavitat i els escassos treballs d’exploració que sobre ella s’havien realitzat.

Despres  d’unes 15 eixides es culminat el treball d’exploració i topografía de la cavitat.

Nota: el Club Muntanyer d’Ontinyent coneixia l’Avenc del Colmenar com “Sima Paquito”.

DESCRIPCIÓ

LA BOCA

L’ascens per la vessant discorre sense fortes pendents i de forma escalonada entre vegetació baixa, en la seua majoria composta de romers, esparts, estepes i argilagues (vore estudi biològic). Un molló ens guiarà  fins un xicotet replanell a mena d’esglaó en el que descansa una gran llosa, a l’esquerre d’aquesta discorre una fractura en direcció 311º. Aquesta té forma romboidal i allargada. Al centre de la fractura s’obri una fissura de forma trapezoidal i d’unes dimensions de 0,50 a 0,80 metres en direcció N-S i de 0,40 a 0,70 en direcció d’E-W. Aquesta fissura és la boca de l’avenc. La boca està protegida amb una malla metàl·lica col·locada pels pastors de la zona per evitar que el ramat es precipite a l’interior. Aquest enreixat s’ha de retirar per entrar a l’avenc de manera que quan finalitzem l’exploració procurarem de deixar-la al seu lloc.

L’AVENC

Des de la boca de l’avenc es descendeix en vertical, durant aquest descens la fissura s’eixampla fins 0’98 metres per posteriorment estretir-se fins 0’68 metres Descansem damunt’un bloc empotrat, de mitjanes dimensions i amb forma de paral·lepiped. En aquest punt observa que el sostre està format per un pla d’estratificació. El bloc està perfectament incrustat a la fractura, la qual discorre de Sud a Nord. En direcció Sud la fissura es tanca a la vora del bloc. En direcció Nord s’obri progresivament fins desfondar-se. Aquest és el punt on es troba la capçalera del P46.

Les parets d’aquest pou, recobertes de calcita (colades) estan separades 1,3 metres l’una de l’altra al llarg del descens, que és còmode, segur i poc complicat. Es necessiten pocs fraccionaments per arribar a la base del primer pou, formada pel con d’enderrocs. A partir d’ací la fissura continua tant al Nord com al Sud, però cap al Sud es tanca aproximadament a uns 20 metres. Es pren direcció Nord descendint pel con d’enderrocs, una volta s’ha passat el con d’enderrocs les parets estan molt properes, en paral·lel i plenes d’irregularitats que ens impedeixen veure el sostre de la fractura.

El corredor continua descedint i a uns 28 metres de la base del P46 es tanca, tant en altura com en amplaria. Travessem un pas d’apenes 0’40 metres, amb unes altures máximes de 4 metres i unes parets recobertes de colades. Aquest pas s’ha de passar de costat. Al sortir d’aquest pas ens trobem amb un bloc encaixonat, el qual aconsellem passar per damunt, encara que per la part inferior pot ser vorejat igualment.

La base d’aquest bloc es troba a 1’85 metres del sól per la part sud, i a 3’20 metres per la part nord. Passant d’aquest pas es continua en direcció Nord fins arribar a uns blocs empotrats en la fissura. Eixint d’aquest pas, proseguim dircció N fins alcançar uns salts per blocs encaixonats en la fractura. Baix aquests blocs i en direcció Sud, s’obri un corredor de 4 metres d’alt i 1’35 d’ample. Al sòl, entre els blocs, s’endevina que es troba desfondat. Als 4 metres trenca rumb 15º i després de 6 metres es tanca. Si s’ix de nou a la vía principal, i es continua uns 9 metres s’aplega a la capçalera del P56 o Segon Pou.

Començem el descens estupefactes per les dimensions que ha pres de nou la fissura. Apleguem a un fraccionamient natural en una petita columna. Si mirem cap avall veurem el cap d’una corda, “via d’escalada”, que remonta l’escletxa a través un caos de blocs de grans dimensions.

De nou al fraccionamient natural i sense fer cas d’aquest cap de corda, es descendeix per la fissura. El descens per aquesta seria totalment vertical si no fos per que ens vegem obligats a sortejar tant les seues irregularitats, com els blocs empotrats que hi ha.

El fons d’aquest pou es un corredor inclinat d’aproximadament 1’5 metres d’ample de mija, amb el sól cobert per clasts de grans dimensions .

Una volta en la base del P56 es remunta el corredor en direcció sud fins arribar a un desnivell d’aproximadament 2’4 metres. Les parets que formen el corredor estan recobertes per colades i algunes formacions estalagmítiques en alguns punts El salt es pot, o be passar per baix, o be instal·lar un pasamans en la paret oest que ens conduirà a una segon via d’escalada, equipada amb “parabolts”. Fins arribar a l’ancoratge artificial més alt, es descendeix en pendular fins que s’arribe a la base d’una ximenera que ascendeix en direcció Sud. Al zenit d’aquesta pasa la línia vertical imaginaria que naix al vértex del con d’enderrocs del Primer Pou, o P46. Com a curiositat cal dir que en el punt més alt de la ximenera (cota de –122) hi ha un esquelet de serp en estat de calcificació. Si en compte de seguir el passamans decidim baixar el desnivell de 2’4 metres seguit d’un altre d’uns 4 metres, ens trobarem amb un tercer pou d’estretes dimensiones i parets recubertes de formacions parietals coraloids.

Aquest pou ens ofereix dos posibilitats: la primera és, després de baixar i alcançar la base d’una rampa, es remunta aquesta en direcció Sud per continuar per un altra petita baixada on torna a tancar-se la fissura. D’ací es baixa a la cota de -135, on un estretiment ens impedeix el pas. La segona és continuar per la vertical del mateix pou fins una gatera, que ens du fins una cota de -149.

De nou en la base del P56 es pren direcció Nord, es baixa una rampa i s’arriba a un salt de 9’3 metres. Continuem de nou en la mateixa direcció fins aplegar a un estretiment horitzontal, on el progres es fa més lent i incomode. Després de superar aquest, s’ha de superar un pas desfondat i arribarem a la capçalera del P43, pou de reduides demensions i amb un tall net. En el P43, després del primer fraccionamient, s’arriba a una rampa que condueix en direcció Nord fins un bloc encaixat. Després de superar un pas estret i un ancoratge natural, arribem al fons de la fissura, on vorem una nova fracturació en perpendicular i on finalitza el descens sense cap posibilitat de continuar, arribant a la cota de –193,60 metres.

Boca de l’avenc

Capçalera de P.46 (cota –7.35)

Formacións. (cota –57.33)

Baixant cap a P.56

Base de P.56 (cota –128.35)

Desfonde en zona de colades (cota –60.79)

Ancoratge natural (cota –82.42)

Esquelet de serp  (cota –121.63)

ESTUDI SOBRE LA FLORA I FAUNA

Les dades presentades en aquest estudi estan obteses d’un sol mostreig realitzat en el mes de febrer i, per tant, no es parla d’altres espècies, el cicle de vida de les quals transcorre en la resta dels mesos de l’any. En aquest estudi es descriu breument la flora de l’Alt del Colmenar, la de la boca de l’avenc i la fauna de l’interior.

Als voltants de l’avenc predomina un paisatge típic mediterrani de maquies continentals perennifolies¹ (Rhamno-Quercetum cocciferae). El nom de maquia, deriva del vocable italià macchia i designa aquella bosquina mediterrània alta, densa, perennifolia  i esclerofil·la², en la qual pot amagar-se un home i abunden les timonedes i els  espartars.  Actualment és una zona vulnerable que es troba en procés de regeneració després dels incendis ocorreguts l’any 1994 i tota la zona està repoblada amb pi blanc. Com a vegetació de transició trobem estepes, coscolls, romers, argilagues, etc.

Taula 1. Flora vascular de l’Avenc del Colmenar i abundància d’aquestes a la Comunitat Valenciana.

Normalment les espècies que podem trobar-nos a les cavitats solen estar associades a la morfologia de la boca d’accés, açò es deu a que eixe lloc ofereix a les plantes un microambient definit per un cert grau d’humitat, una temperatura moderada i una gran quantitat de llum.

Recobrint la paret de la  boca de l’avenc trobem una xicoteta població de pteridofits i briofits composta per la falaguera Ceterach officinarium Willd  (dauradella; Fig 1) i la molsa Bartramia pomiformis. (Fig. 2).

Ceterach officinarium és una espècie que viu als penyals, roques i murs molt o poc ombrejats. Pot ser siga la falaguera més ben adaptada a la xeracitat³ i a la insolació que hi ha. Els frondes⁴ de la dauradella  s’agrupen en rosetò i, mentre que, la cara superior del fronde es de color verd mate, sense pels i amb un gruixut revestiment ceri (Fig. 1A), la cara inferior està recoberta d’una gran quantitat d’esquames daurades (Fig 1.B). Els moments en els que la insolació és elevada, els frondes de dauradella s’arrotllen sobre ells mateixa i exposen d’aquesta manera les esquames daurades al sol. La dauradella creix des del nivell del mar fins els 1500 m, a les muntanyes d’Andalusia i  es coneix a tota la regió mediterrània des de temps antics. A l’antiga Grècia era coneguda pel nom de scolopendrio per produir una arrel i moltes fulles semblants a una escolopendra (centpeus), animal verinós. A la península ibèrica els àrabs l’anomenaven cetrach i a Castella doradilla per tindre l’envés daurat. A Gènova al segle XVII s’utilizava un lleixiu obtés de les cendres de la dauradella per aclarir el color dels cabells de les dones.  La medicina popular ha utilitzat la dauradella bollida contra la tos, amb sucre o mel, com a diurètica i com anticonceptiva.

Bartramia pomiformis és una molsa que forma gespes molt convexes, denses i de color verd pàlid. Aquesta espècie, com la resta dels briòfits, abunda als llocs humids i poc assolejats com poden ser els forats en les roques, les parets o els llocs amb aigua però, també pot viure en llocs secs perquè tolera be la deshidratació, entrant en un periode de vida latent en perdre l’aigua  i tornant a l’activitat ràpidament per acció de la pluja o el reixiu.

L’estudi de la fauna de l’Avenc de Colmenar es centra en els invertebrats ja que les úniques evidències de vertebrats són restes d’ossos a la base del primer pou, procedents d’animals que s’han precipitat accidentalment a l’avenc, i de rates penades. No es va observar rates penades vives ni excrements, sols restes ossis. L’absència de rates penades a l’avenc es deguda a la presència d’un enreixat que hi ha col·locat a la boca per impedir que els animals caiguen al seu interior .Les espècies que entren accidentalment a les coves no presenten adaptacions per sobreviure al medi subterrani i no duren molt de temps vives, servint així d’aliment  per als diferents organismes que allí habiten. Aquestes espècies “ocasionals” s’anomenen trogloxenes.

Donada la profunditat del pou, la majoria de les espècies d’invertebrats que es va trobar i es descriuen a continuació  són troglòbies, és a dir, animals que habiten constantment al medi subterrani i el seu cicle vital es desenvolupa completament en aquest.

Unes altres espècies que podem trobar al subsòl són les trogròfiles les quals han de passar alguna de les fases de la seua vida al medi extern per complir el seu cicle vital.

Els invertebrats que habiten a les cavernes poden presentar: una despigmentació tegumentaria, una regressió ocular que pot arribar fins la perduda de la dotació visual, un allargament dels apèndix corporals, i un desenvolupament lent.

Una volta hem entrat dins de l’avenc desapareixen les plantes i fins el primer pou (-46,34m,) sols es va observar restes aranyes i escarabats secs. La majoria dels aràcnids⁵ són espècies d’hàbits crepusculars o nocturnes que durant el dia s’amaguen en nius sota fulles, en les esquerdes de les roques o en cavitats subterrànies. La longevitat individual és en general menys d’un cicle anual, però s’ha observat fenomens de diapausa o activitat anual, en organismes que viuen tant en medi hipogeu com epigeu. A l’Avenc del Colmenar, possiblement durant aquesta època la mortandat d’aranyes és elevada, ja que s’ha vist que durant els mesos càlids les “parets estan plenes d’aranyes de potes llargues”. Entre els restes organics es va trobar uns opistosomes⁶ que presenten una franja longitudinal de color groguenc i que amb tota seguretat  pertanyeran  a aquestes aranyes (Fig.3A).

Entre les pedres de la base del primer pou es van observar altres aràcnids d’un color pard/rongenc i un tamany de 2-3 mm, que no van poder ser capturats. Açò mateix va ocorrer amb altres exemplars que semblaven escolopendres (centpeus).

Es va capturar en total 8 individus representants dels subfilums Crustacea  i  Hexapoda. Entre els artròpodes que es van capturar hi ha un coleòpter del gènere Trechus sp. (Fig 3.B) poblador habitual de les cavitats de tota la península ibèrica però  que pot trobar-se a l’exterior en llocs extremament humits. Un altre artròpode capturat  va ser un campodèid cavernícola del gènere Paratachycampa (Fig. 4) Pertantyents aquest gènere s’ha trobat les espècies P. hispanica. a cavitats de Castelló i del sud de Tarragona i P. peynoensis a València. Un altre gènere molt semblant a aquest és el gènere  Pluisocampa el qual habita en cavitats de Granada, Màlaga, Astúries, Tarragona, Lleida i Barcelona

L’invertebrat del que més individus es va observar al primer pou va ser d’un isopode (Fig. 5) semblant al gènere Porcelio (“cotxinilla”), trobat també a cavitats de tota la Comunitat  Valenciana i de Catalunya. Els isopodes habiten en llocs on l’humitat és permanent i no hi ha grans canvis de temperatura perquè no tenen una regulació hídrica total.

Es va trobar també isopodes sense estructures oculars ni pigmentació cuticular, d’un tamany inferior a 10 mm que estan pendents d’estudi (no s’ha posat fotografia per raons d’espai) i un hexàpode d’uns 5 mm (Fig 6) el qual no s’ha pogut assignar a cap dels gèneres per falta de documentació.

En el troç que es recorre a peu, des del primer pou fins la boca del segon, van desapareixent els artròpodes i augmenta la població de zonitids (zonitidae), uns xicotets caragols de color marronenc.

Durant la baixada i en base del segon pou (-128,38m) no es detecta cap dels invertebrats  descrits abans, encara que s’ha trobat entre les pedres el cap d’un coleòpter de 3 mm de color fosc i amb els ulls clars. Aquest cap el més possible és que siga originari del primer pou i haja estat arrossegat pels espeleolegs fins aquesta fondaria.

Per les parets d’aquest segon pou s’ha trobat Nycteribia sp., una mosca paràsita de les rates penades. S’ha dit prèviament que no s’havien vist rates penades vives a l’Avenc del Colmenar però poden viure en alguna sala que conecte amb l’avenc. La presència de Nycteribia al segon pou sugereix l’existència d’una altra entrada en les vessants de l’Alt del Colmenar que no estiga tapada i on puguen viure les rates penades. Aquesta altra entrada podria explicar la presència d’un esquelet de serp a aquesta fondaria (veure treball dels topografs).

Al llarg de tot el recorregut des de la base del primer pou fins la boca del segon, s’observa, sobre qualsevol resta de matèria orgànica en descomposició, el creixement d’uns fongs blancs d’1 a 2 mm d’alçada.

1- Perennifolia: aquella vegetació que no perd tota la seua fulla a la volta cada any

2-  Esclerofil·.la: amb fulles perennes, dures i rígides

3-  Xeracitat: sequedat de l’ambient

4-  Frondes: fulles de les falagueres

5-  Aràcnids: grup al que pertanyen les aranyes, àcars i escorpins

6 - Opistosoma: regió posterior dels aràcnids

Bibliografia:

Invertebrats no artropodes (Historia Natural dels Paísos Catalans ) Vol 8. Enciclopèdia Catalana.

Artropodes I ( Historia Natural dels Paísos Catalans)Vol 9. Enciclopèdia Catalana.

Artropodes II (historia Natural dels Paísos Catalans)Vol 10. Enciclopedia Catalana.

Plantes inferiors (Historia Natural dels Paísos Catalans) Vol 4. Encilopedia Catalana.

Fauna terrestre de las cavidades andaluzas .A. Tinaut, M. Gonzalez-Rios y A. Robledo. Subterranea nº10 (1998)Federación española de espeleología.

Arácnidos, crustáceos y miriapodos.Heiko Bellmann. Guias de Naturaleza Blume (1994).

Grandes Cuevas y simas de españa. Carlos Puch. Espeleo Club de Gracia (1998).

Fonaments de zoologia dels artròpodes. J. Selfa J.Pujade-Villar. Universitat de Valencia. 2002.

Manual para la determinación de la flora valenciana . G.Mateo Sanz y M.B. Crespo Villaba. Valencia 2001.2a ed.Moliner 40.

Helechos de la Comunidad Valenciana. A.M. Ibars, J.J. Herrero –Borgoñon, E. Estrelles, I. Martinez. Generalitat Valenciana. Conselleria de Medio Ambiente (1999).

Plantas Medicinales. El Dióscorides Renovado. P. Font Quer. 3a edició. Editorial labor. Barcelona 1976.

Les nostres plantes. D. Climent i Giner. Aguaclara (1992)R. Ruiz. Servilibro.

Espeleología en el Paraje Natural del desierto de las Palmas. Federació Territorial Valenciana d’espeleogía. II.Lapiaz IV.

Bioespeleología: vida en las profundidades. V. Garcia Lucas. EspeleoMadrid. Federación Madrileña de Espeleología. Epoca II, nº2. (2001).

Fig 1 - Detall de fronde de Ceterach officinarium.

A) Cara superior B) Cara inferior

Fig 2 - Detall de les molses de la boca de l’avenc del Colmenar

Fig 3 - A) Opistosoma dels aracnids de l’avenc del Colmenar.

B) Trechus sp (15 mm).

Fig 4 - Campoeid cavernicola de l’avenc del Colmenar.

Fig 5 - Exemplar d’isopode. A) vista dorsal;

B) vista ventral; C) detall frontal del cefalon.

Fig 6 - Hexapode trobat al primer pou de l’avenc del Colmenar.

Fig 7 - Cap trobat a la base del segon pou. A ) Vista dorsal; B) vista ventral;

ESPELEOMETRIA

Punt Alt (Boca)                   0 m.   x = 696.689  y = 4.300.723  z = 771 m.

Punt Baix                  -193.60 m.   x = 696.661  y = 4.300.806  z = 577 m.

Desnivell                   -193.60 m.

Desenvolupament            441 m.

Extensions                     235 m.

Verticalitat                      0.466 º

GEOLOGIA

L’Avenc del Colmenar es troba a la vessant est de Serra Grossa, alineació muntanyosa de directriu clarament Bètica WSW-ENE, que es prolonga fins la situada dins del domini Prebètic Extern de las Cordilleres Bètiques, vora de l’extrem meridional de la Cordillera Ibèrica.

La alineació de Serra Grossa, s’exten des de la Font de la Figuera fins el port de Beniganim. Està constituida per un plec anticlinal de clara vergència nord, d’amplia i complexa bòveda compartimentada per falles normals de direcció paralel·la al eix de l’estructura (N 60 E), i perpendiculars a la mateixa casi N-S. La cavitat es troba situada prácticament damunt el eix de l’estructura anticlinal, sent observables lleugers bussaments cap al nord (entre 5º i 17º) a els estrats visibles en l’entorn.

La cavitat es desenvolupa damunt una potent formació calcàrea de edat Cretácica Superior, Cenomaniense-Campaniense. Son dolomíes, calcaries i calcarenites, tots ells materials karstificats, en major o menor mesura, amb una potencia de 390 m. al Nord d’Aielo del Malferit. Les formes superficials d’absorció presenten un marcat control estructural (lapiaces), sent, açò també evident a l’Avenc del Colmenar, desenvolupat a favor de la fracturació N-S.

La zona ofereix bones possibilitats per el desenvolupament de cavitats, per l’elevada potencia de la formació calcárea sobre la que s’asenta, que podría ser de l’ordre dels 300 m. en aquesta zona, sense aparents interbancs margosos que dificulten la karstificació, i per la favorable situació estructural sobre una bòveda anticlinal

FICHA TÈCNICA

TOPOGRAFIA I MATERIALS EMPLEATS.

- 2 Perfils d’alumini telescòpics de 28 i 30 mm amb tornilleria i utillatge en acer inoxidable.

- Brúixola Suumto.

- Brúixola Konus.

- Clinómetre Suumto. PM –5/360 PC.

- Punter Láser.

- Nivel de buixola.

- Medidor Láser Bosh DLE60.

- GPS Garmin Etrex SUMMIT.

-